El que li passa al Gabriel Rufián és que té un ENORME afany de protagonisme.
-
El que li passa al Gabriel Rufián és que té un ENORME afany de protagonisme. De sempre.
-
El que li passa al Gabriel Rufián és que té un ENORME afany de protagonisme. De sempre.
@Cesar_Rojas vol arribar a ser president del govern espanyol.
-
El que li passa al Gabriel Rufián és que té un ENORME afany de protagonisme. De sempre.
cesar_rojas@mastodont.cat passat un temps trobo que és una estratègia política, i no gens dolenta. Provaré d'explicar-me.
No és cap secret que Esquerra ha fet grans esforços per reconduir l'independentisme cap a un autonomisme més o menys complaent, i que cerca la seva pròpia supervivència com a organisme.
Rufián fa una proposta que aparca de facto qualsevol fet diferencial per Catalunya, ja que de fer-se una coalició de perifèries (el nom ja és prou definitori) tot el que es pogués aconseguir (en cas de fer-ho) seria per tots. Per tant qualsevol reivindicació catalana que per exemple no convingués a Galícia ja no seria presentada. De cara a Madrid és un negoci rodó, i Rufián és presenta com un valor "d'esquerra transversal".
Poc després Junqueras desautoritza aquesta idea, i es contraposa a Rufián com a una "esquerra catalanista".
Un cop tenim els dos perfils públicament marcats, Junqueras diu que deixarà a la militància decidir si Rufián ha de ser candidat a Madrid.
Això és un estudi de mercat en tota regla. Presenten les opcions i que els militants triïn (amb més o menys ajuda). Què aconseguim? La supervivència del partit, que farà el que surti d'aquestes votacions, assegurant-se el vist-i-plau de la opinió pública (és un exercici de democràcia interna) i no tindrà el tràngol d'haver de defensar una fer les posicions, que inevitablement tindrà detractors.
